Breu història de les esqueles: del pergamí a internet

Anunciar públicament una mort és una necessitat tan antiga com les ciutats. El que ha canviat és el tauler d'anuncis.

Campanes i avisos parroquials

Durant segles, la notícia va córrer de boca en boca i a toc de campana: el toc de morts avisava el poble sencer. A les esglésies es llegien els noms dels difunts de la setmana, i aquella lectura era, a la pràctica, l'esquela de la comunitat.

L'esquela impresa

Amb la impremta van arribar els recordatoris i les paperetes de defunció que les famílies repartien, i amb els diaris del segle XIX, l'esquela moderna: aquell requadre amb creu, nom i dates que durant més de cent anys va ser la manera oficial d'assabentar-se de qui havia mort. A moltes cases, el primer que es llegia del diari eren les esqueles.

El segle XX: l'auge i el preu

L'esquela de premsa es va convertir també en símbol social: com més gran el requadre, més important la família. Publicar-la costava —i costa— car, i durava exactament un dia.

L'era digital

Internet va canviar les dues limitacions de sempre: l'espai i el temps. Un memorial en línia no ha de resumir una vida en quatre línies ni desapareix amb el diari d'ahir. Hi afegeix, a més, una cosa nova: la participació. Els missatges de condol, que abans eren privats, ara es reuneixen en un mateix lloc, i qui és lluny pot acomiadar-se igual que qui viu al costat.

El que no canvia

La necessitat de fons és la mateixa des de les campanes: dir al món que algú va importar, i donar a la comunitat un lloc on acompanyar-se. Només que ara aquell lloc no s'esborra.